EL DIARI DE L’EDUCACIÓ

EDUCACIONS

40 VEUS SOBRE EDUCACIÓ I SOCIETAT

Icaria É El Diari de l’Educació

Índex

Pròleg. L'educació és cosa de tots,
João França i Pau Rodríguez 9
CIUTADANIA 15
Educació crítica i empoderament ciutadà per una democràcia
real, Ada Colau 17
La democràcia sorgeix de la formació i la participació,
Jordi Mir Garcia 22
29
Participar i fer, Joan Subirats 31
Com fem una escola més democràtica?, Joan Domènech 36

PARTICIPACIÓ

GÈNERE 41
Coeducació, l’assignatura imprescindible,
Sara Berbel Sànchez 43
Parlem de coeducació, Marina Subirats 49
SEXUALITAT 55
El repte de l’educació sexual, Fran Ferri 57
L’escola i el sexe, Jaume Funes 63

 ECONOMIA 69
L’economia, una ciència per entendre el món o per
dominar-lo?, Josep Manel Busqueta 71
Economies a l’escola, Sònia Farré 78
CONSUM 83
Consum responsable? Encara no com voldríem,
Arcadi Oliveres 85
El consum que ens devora, Carles Sedó 90
TREBALL 95
Educació, treball i capitalisme, Albert Recio 97
Els cicles formatius i la deshumanització dels futurs
treballadors, Salvador López Arnal 103
LITERATURA 109
Alguns apunts sobre la literatura i els joves,
Care Santos 111
La necessitat de la literatura, Jaume Cela 116
ART 123
Tocats per l’art, Pepa Plana 125
Gaudir de l’art de cada dia, Núria Sàbat 131
MITJANS 137
L’educació ja és sexi, Manel Alías 139
I si eduquéssim en comunicació audiovisual?,
Xavier Serra 145

 TECNOLOGIA I XARXES 151
Els papa-nates, els pare-noics i el nen savi que assenyala
la lluna amb el dit, Carles Capdevila 153
Les TIC a l’educació, Jordi Jubany 159
CIÈNCIA 165
El cel és blau, però encara no sabem el perquè,
Anna Grau 167
Has fet alguna bona pregunta avui?, Sandro Maccarrone

172

NATURA 179
Educar per cuidar la vida, Heike Freire 181
La natura és, encara, un repte per a l’escola?,
Assumpta Duran 187
CIUTAT 193
La ciutat com un conjunt d’interessos canviants,
Pep Martí 195
Ciutat i educació, binomi indissociable, Esteve Barandica 200
LLENGUA 207
Ensenyar el Proficiency amb el nivell B, Pau Vidal 209
En estirabot correcte direm..., Olatz de Bilbao 214
HISTÒRIA 219
Usos i abusos de l’ensenyament d’Història,
Joaquim Prats 221
Les històries i la Història, Teresa Terrades 226

 COMUNS 231
Ha esclatat la bombolla educativa?, Joan M. Gual 233
Els comuns a l’escola, Laia Benito Pericas 240
IMMIGRACIÓ 245
Visc al nord i sóc del nord, Mohamed El Amrani 247
Integració social, el gran repte del present, Pilar Ugidos 252
SOLIDARITAT 259
Cooperació internacional a l’escola?, Francesc Mateu 261
Educació per a una ciutadania global: Connectant mons,
Mila Domeque 267
DESIGUALTATS 275
Austeritat, sistema educatiu i la reproducció social de
les desigualtats, Albert Sales 277
Societat desigual, escola desigual. Es poden compensar
les desigualtats?, Joan Girona 282
Epíleg. Escola i societat: una relació imprescindible,
Jaume Carbonell Sebarroja 289

 Pròleg
L'educació és cosa de tots
JOÃO FRANÇA i PAU RODRÍGUEZ*

L’educació és cosa de tots. Amb aquest lema per bandera posàvem
en marxa el gener de l’any 2014 El Diari de l’Educació. Més enllà
de l’objectiu d’informar i aprofundir sobre l’actualitat educativa, el
diari naixia amb la voluntat de connectar el món de l’educació amb
la societat que l’envolta. O més humilment, d’esdevenir una nova
eina al servei de la comunitat educativa i els diferents àmbits de la
nostra societat, i afavorir el diàleg entre aquests dos àmbits.
Doncs bé, el llibre Educacions és una extensió d’aquesta idea inicial. No és un llibre sobre els grans reptes o mancances de l’educació
avui, sinó un punt de trobada per analitzar conjuntament, i amb
una àmplia pluralitat de veus, diverses qüestions de rellevància social que afecten directament el sistema educatiu, però que en poques
ocasions s’aborden des de la perspectiva educativa.
Com afecta la societat de consum a les escoles? I les demandes
de més radicalitat democràtica? Com es viu, des de dins i fora dels
centres educatius, la reivindicació de la diversitat sexual? I el creixement de les desigualtats i la pobresa? Aquestes són algunes de les

* Coordinadors d’El Diari de l’Educació.

9

 nombroses preguntes que s’intenten respondre en aquest llibre, i
que es poden reduir a una de sola: com les principals preocupacions
socials penetren en l’escola i, a la vegada, com aquesta és capaç de
plantejar-hi alternatives i ajudar a transformar la realitat?
L’intercanvi de coneixements i de pràctiques ha de ser bidireccional. L’escola és un agent transformador de la societat i s’ha de fer
sentir en tots els àmbits de la vida pública, de la mateixa manera que
els centres educatius haurien de ser permeables als corrents socials
de referència.
Per abordar aquest grau de complexitat, al llibre hi podreu llegir
les reflexions de molts educadors, dels que ho són a peu d’aula cada
dia i dels que, sense ser-ne conscients, eduquen des dels seus àmbits
professionals i de compromís social. Ja siguin acadèmics, comunicadors, activistes socials o professionals de diferents àmbits. Persones
que entenen que l’educació no acaba en sortir de l’aula.
Si proclamem, convençuts, que no només s’educa en escoles i
instituts, tampoc sols a les bressol o a la universitat, cal que parlem
de ciutadania, d’economia, de treball, del paper de les ciutats, de
gènere, de la immigració, dels mitjans de comunicació, de la cooperació o l’ecologia. L’escola ha de poder dir-hi la seva en aquests
aspectes, tenir incidència en el debat públic.
De la mateixa manera, a l’aula es treballa amb material sensible
com la llengua, la història, l’art, les tecnologies, la ciència o la literatura. La societat s’hauria de preocupar per com s’enfoquen aquests
aspectes. L’exemple de la llengua és clar: l’ampli consens que genera
la immersió lingüística i els atacs que ha patit en els darrers anys
han propiciat un debat portes enfora de l’escola sobre el paper de
la llengua a l’aula. Per què no podríem traslladar-ho a la història o
a la literatura?

10

 El resultat d’una interacció més important entre l’escola i el seu
entorn en aquests termes només pot ser positiu, enriquidor, garantia
de més pluralitat i d’una mirada més crítica. Hem de superar el concepte del centre educatiu com un espai públic i entendre’l com un
espai comú. És a dir, un espai que és cosa de tots. I no és que aquest
llibre sigui una esmena a la docència. Al contrari, el paper dels mestres és fonamental. Però sí que és una crida perquè tothom, des del
seu espai i capacitat d’influència, pensi com ha de ser l’escola.

Falta de connexió?
Educacions és un instrument per fomentar l’intercanvi de coneixements i la col·laboració entre les institucions educatives i la societat
en què es troben immerses. Per empènyer a una connexió més
forta.
Però hi ha un altre tipus de desconnexió que afecta la relació
escola-societat, la que té a veure amb les percepcions. Com a mitjà
de comunicació, és la nostra responsabilitat i fins i tot obligació
treballar perquè la visió que té la societat del sistema educatiu coincideixi al màxim amb la seva realitat —sempre diversa, és clar.
Però sovint no és així. Hi ha una desconnexió que s’aprecia, per
exemple, en un estudi de la Fundació Varkey GEMS publicat l’octubre del 2013. Set de cada deu ciutadans espanyols, segons l’informe, considera que els professors proveeixen els seus alumnes d’una
bona educació. Una valoració positiva només superada per dos dels
21 països analitzats, Finlàndia i el Brasil. Aquesta percepció, tanmateix, xoca amb la valoració del sistema educatiu en el seu conjunt.
Els mateixos enquestats li posen una nota de 5,4, la més baixa a tot
Europa exceptuant Grècia i Turquia.

11

 Valorem negativament el sistema educatiu, però molt positivament la feina del professor. Què falla? És que realment el sistema és
desastrós malgrat comptar amb professionals impecables? Potser es
deu també al fet que els periodistes només hem sabut aproximarnos a l’educació des de la seva vessant negativa? O és que els mestres
no han explicat prou les seves experiències a l’aula, que duen a terme amb èxit malgrat les nombroses dificultats?
Podem intuir respostes a aquestes preguntes, però són de gran
complexitat. És evident que avui i malgrat tot hi ha grans experiències a les escoles, i els mitjans de comunicació, amb la complicitat
dels educadors, les hem de saber transmetre.

Més desigualtats, però més implicació
En la seva voluntat d’apropar educació i societat, aquest llibre,
finalment, pretén també reforçar el front comú format per tota la
comunitat educativa per defensar l’accés universal a l’educació. A
una educació de qualitat, amb esperit innovador i transformador i
que, més enllà de les seves parets, vetlli pels drets dels infants. En el
fons de les reflexions travades per les quaranta veus que configuren
Educacions, el lector hi apreciarà aquest mínim comú denominador,
que mai no s’ha arribat a assolir amb plenes garanties a casa nostra,
molt menys en l’actualitat.
A El Diari de l’Educació som del parer que, a la missió encomanada als mitjans de comunicació d’interpretar la realitat que ens
envolta, s’hi ha de sumar també la de prendre partit per defensar tot
allò que afecti els drets bàsics de les persones, els drets humans, el
dret a l’educació. Perquè aquestes qüestions són cosa de tots, també
dels mitjans de comunicació.

12

 En un any, a El Diari de l’Educació hem informat, per exemple,
de com la Generalitat menyspreava en els seus pressupostos la xarxa
pública d’escoles bressol, l’etapa més crucial en termes d’igualtat, i
la fiava a les diputacions, lluny encara de garantir un accés universal
a l’educació 0-3; hem constatat, gràcies a un informe del Síndic
de Greuges, com afloren les desigualtats en el lleure educatiu —el
57,1% dels fills de famílies benestants fa activitats no esportives més
enllà de l’escola, per un 21% de les classes més baixes—; ens hem
fet ressò d’estudis de Save the Children o Càritas que destacaven
que Espanya és el segon país de la Unió Europea on ha crescut més
la pobresa infantil, fins a arrossegar gairebé un de cada tres infants;
hem aprofundit sobre el canvi de tendència en la matriculació a les
universitats, que ha reculat per primera vegada en anys; hem informat de com els nivells d’inclusió retrocedien per primera vegada
—en tres punts— des del curs 2010-2011; hem abordat també amb
profunditat com alguns centres educatius, desgraciadament, s’han
convertit en el mirall —trencat— de barris desestructurats, habitats
per famílies i infants que difícilment podran sortir de l’espiral de la
pobresa en què es troben immersos.
Davant aquestes desigualtats, que afecten el moll de l’os del dret
a l’educació, cal prendre-hi part com a periodistes i com a societat.
Un prendre-hi part que és doblement positiu per a l’educació.
En primer lloc, per tot allò que pugui aconseguir en la reivindicació dels drets fonamentals vinculats al desenvolupament dels
infants. I, en segon lloc, perquè la implicació social sempre comporta un compromís i una reflexió personal i col·lectiva que acaba
deixant un pòsit de renovació i innovació.
Sense anar més lluny, ja abans de la Transició vam veure com els
Moviments de Renovació Pedagògica, les escoles d’estiu, les coope-

13

 ratives de famílies i mestres i també el teixit veïnal lluitaven per una
educació que fos millor. No només perquè sortien de la dictadura,
sinó perquè es van despertar unes aspiracions socials i educatives
que anaven més enllà, que apostaven per educar d’una altra manera;
per educar en comptes de limitar-se a ensenyar.
Avui, tot i que en un altre context, ens trobem en un moment
en què la ciutadania ha tornat a prendre els carrers. Davant una
situació de crisi econòmica que ha causat estralls, molta gent ha
optat per no resignar-se, per defensar els seus drets i per proposar
alternatives. Cal estar a l’altura d’aquest moment, des de l’educació
i des de fora.
És per tot això que l’educació és cosa de tots. Per això la societat,
i nosaltres des del periodisme, ens hi hem de comprometre, sobretot
en moments difícils com els que vivim. En defensa d’una educació
que sigui accessible a tothom, sigui quina sigui la seva procedència
econòmica, social o cultural, i en totes les etapes de la vida. Ens hi
hem de comprometre, perquè comprometent-nos també aprenem.
És cosa de tots.
Barcelona, febrer del 2015

14